Configuració, proves i documentació del muntatge

De WikiCat IT
La revisió el 10:06, 10 nov 2014 per Isaac (Discussió | contribucions) (Procediments de //benchmarking// o comparació i interpretació dels resultats)

(dif) ←Versió més antiga | Versió actual (dif) | Versió més nova→ (dif)
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La configuració, proves i documentació del muntatge és l’últim pas que cal fer, però marcarà el rendiment adequat de l’equip. D’una banda, cal configurar els dispositius de maquinari perquè funcionin correctament, en tots els casos en què la configuració no sigui automàtica, utilitzant diverses eines com són la configuració directa del maquinari (jumpers) o l’ajustament del programa BIOS, que s’encarrega de la comunicació bàsica amb els components de maquinari.

D’altra banda, cal documentar adequadament tot el muntatge realitzat per tal d’entregar l’equip al destinatari amb tota la informació necessària que li permeti tenir un bon coneixement de la màquina, i també més facilitat a l’hora de reparar-la si es dóna el cas.

En darrer lloc realitzarem una sèrie de proves de rendiment o benchmarks, que més enllà del funcionament correcte o no dels dispositius ens dirà si el funcionament és òptim o si alguns components no estan completament acoblats i, per tant, caldria optimitzar la configuració de l’equip.

En l’etapa de validació de l’equip haureu de configurar els dispositius, documentar el muntatge realitzat i comprovar-ne el bon rendiment mitjançant proves comparatives.

Configuració del maquinari

Quan ja s’ha muntat i verificat, i abans d’instal·lar qualsevol sistema operatiu, cal configurar el maquinari per a adaptar-ne les característiques a allò que es necessita, com poden ser tipus de perifèrics detectables, estat del teclat en arrencar, dispositiu d’arrencada primari, i totes les característiques que permetin un ús més acurat del maquinari i més adaptat a la finalitat de l’equip.

El procés inclou la configuració directa del maquinari mitjançant ponts físics o jumpers, la modificació si escau del setup de la BIOS (programa de configuració bàsic), i també la instal·lació i configuració posterior dels controladors de dispositiu, que dependran del sistema operatiu que s’hagi instal·lat.

Els jumpers o ponts

En l’electrònica i en particular la informàtica, un pont és un tram curt de conductor que s’utilitza per a tancar un circuit elèctric. Els ponts se solen utilitzar per a configurar o ajustar circuits impresos, com ara plaques base, targetes gràfiques o discos durs.

Les primeres generacions d’ordinadors personals en general feien servir molt els ponts per a la seva configuració, encara que sovint la configuració no estava ben documentada i, per tant, es feia difícil d’establir-la correctament. Per exemple, una placa base del principi del 386 d’Intel podia tenir fins a trenta o quaranta ponts de configuració. Típicament, a cada pont s’assigna una etiqueta amb un nombre, que està documentada en una llista d’instrucció impresa en la placa base o en el manual.

La tendència recent ha estat la de tractar d’eliminar per complet els ponts dels dispositius del maquinari en favor de l’autoconfiguració o del control per programari de configuració. Les configuracions poden ser emmagatzemades en la NVRAM, carregades per un processador o negociades en el moment d’inicialització del sistema. En alguns casos, els dispositius connectables en calent són capaços de negociar la seva configuració mentre el sistema està funcionant. Els dissenys amb ponts tenen l’avantatge que solen ser ràpids i fàcils de configurar, sovint requereixen pocs coneixements tècnics, i es poden ajustar sense tenir accés físic al circuit imprès (però sí, al component).

En canvi, els sistemes que utilitzen targetes amb els ponts físics tendeixen a ser configurats correctament pels usuaris finals, ja que en general les persones no tècniques estan menys disposades a modificar físicament la configuració del maquinari que experimentaran amb la configuració del teclat. També tenen l’avantatge que en general només s’han de fixar una vegada, mentre que la configuració del microprogramari o firmware pot ser fàcilment perduda o danyada per un usuari descuidat, un virus o un error d’energia. L’única manera de modificar una configuració correcta del pont és canviant això físicament.

Una utilitat important dels ponts en les plaques base actuals és que es pot esborrar la informació de la memòria CMOS quan volem restaurar la configuració de la BIOS. Això permet arrencar l’equip amb la configuració inicial en cas que doni problemes d’arrencada o que hàgim oblidat la contrasenya del setup de la BIOS.

També s’utilitzen en la configuració de discos IDE com a mestre/esclau, depenent de les indicacions del fabricant (figura 3.1). En unitats de disc SATA2, els ponts poden servir per a ajustar el funcionament del dispositiu a velocitats corresponents a SATA1 si el controlador només suporta aquest mode de funcionament.

0802_c7_ud1_116.png

La BIOS

Fabricants de BIOS

Els productors més importants actualment són American Megatrends (AMI), Insyde Software i Phoenix Technologies.

El nom BIOS és l’acrònim anglès de basic input-output system, que podem traduir com sistema bàsic d’entrada/sortida.

El BIOS és un subsistema de l’ordinador ubicat en un xip de la placa base. Aquest xip conté microprogramari (firmware, en anglès) allotjat bàsicament en memòria EPROM (erasable programmable read only memory) i memòria de tipus flaix (flash memory) no volàtil, que pot ser esborrable i reprogramable elèctricament.

El BIOS s’encarrega, en primera instància, de detectar i comprovar tots els components connectats a l’ordinador per oferir connexió d’aquests cap al sistema operatiu. Aquest procés s’anomena POST (power-on self-test).

La configuració del BIOS es pot realitzar per mitjà d’una interfície d’aplicació no visual que es pot carregar en iniciar l’ordinador, normalment prement una tecla. La majoria de sistemes usen Esc, Del, F1, F2, Ctrl-Esc o Ctrl-Alt-Esc per a entrar en el setup. Habitualment podreu veure una línia de text en la part baixa de la pantalla en engegar el sistema, que us indicarà ”Press ___ to Enter Setup”. Heu d’estar atents a aquest missatge si no coneixeu la combinació de tecles correcta.

Les funcionalitats més habituals i útils són les següents (figura 3.2):

  • Canviar la data i hora del sistema.
  • Visualitzar i configurar els dispositius d’emmagatzematge (disquets, discos durs, CD, DVD, etc.).
  • Canviar la contrasenya d’accés al BIOS.
  • Configuració de dispositius tipus teclat.
  • Plug and Play: canviar la configuració de l’estàndard d’autodetecció de dispositius; ha d’estar en yes si l’ordinador i el sistema operatiu ho suporten.
  • Configuració dels ports i dispositius PCI, USB, etc.
  • Configuració de paràmetres avançats, com ara de freqüència del processador, memòria, actualització del BIOS, etc.
  • Configuració de sistemes d’estalvi d’energia (per a monitor i discos).
  • Seqüència de dispositius d’arrencada o boot (ordre en què s’iniciarà la càrrega del sistema). Se sol deixar en primer lloc la disquetera, si n’hi ha −per a introduir un disquet de recuperació en cas necessari−, disc dur principal −per a carregar, per defecte, el sistema operatiu que té instal·lat− i unitat de CD.
  • Desar o no els canvis realitzats.

biosl.jpg

En sortir de l’aplicació de configuració del BIOS, es poden acceptar i emmagatzemar els canvis introduïts o bé sortir sense gravar-los. En cas de no estar segurs dels canvis introduïts, la millor opció és deixar la configuració inicial.

En l’aplicació de configuració del BIOS, es pot introduir una contrasenya perquè usuaris no autoritzats no la puguin reconfigurar. També des del BIOS es pot establir una contrasenya d’accés a l’ordinador.

Actualment, també, els fabricants permeten actualitzar el programari del BIOS per obtenir noves funcionalitats o controls. L’actualització del BIOS és un procés delicat perquè una mala configuració podria deixar l’ordinador sense funcionar.

Assegureu-vos que la BIOS està configurada amb el dispositiu d’arrencada correcte, o és possible que l’ordinador no es posi en funcionament adequadament.

Cal anar amb compte a l’hora de fer canvis en la configuració de la BIOS. El fet d’equivocar-se en els paràmetres pot fer que l’ordinador deixi d’arrencar. Quan acabeu de fer els canvis en la configuració, recordeu triar l’opció per a desar els canvis realitzats: Save changes abans de sortir. Llavors la BIOS reiniciarà l’ordinador de manera que els canvis realitzats tinguin efecte en el sistema.

EFI davant BIOS

L’estàndard BIOS no és l’únic sistema d’entrada/sortida que ha existit, i donat els anys que es troba en funcionament han aparegut candidats a substituir-lo. Un d’aquests ha estat EFI (Extensible Firmware Interface). Es tracta d’una especificació que defineix una interfície de programari entre un sistema operatiu i una plataforma firmware. L’EFI és molt més gran i complex que BIOS i potser per això no ha aconseguit ser majoritari en el mercat.

L’especificació EFI inicial fou desenvolupada per Intel, però ha estat assumida a dia d’avui per l’Unified EFI Forum. Va sorgir per superar les superacions de la BIOS (mode de 16 bits, només 1 MB d’espai adreçable, etc.). Diverses plataformes de maquinari han adoptat l’estàndard, des dels primers Intel Itanium en què es va desenvolupar. Avui dia es pot trobar en equips Apple Macintosh basats en la plataforma Intel, a la major part de plaques base Intel (poden actualitzar-se a un microprogramari EFI, encara que moltes es venen amb microprogramari BIOS) o a servidors IBM System o Dell PowerEdge.

Hi ha diversos sistemes operatius que són capaços d’arrencar des de (U)EFI, com són el Linux, HP-UX, HP OpenVMS, MacOSX 10.4 i 10.5, o algunes versions del Windows de 32 bits i 64 bits.

Proves de funcionament i rendiment. Verificació del procés de muntatge

L’últim procés, un cop ja hem instal·lat i configurat el maquinari, consistirà a verificar-ne el bon funcionament. Aquesta acció esdevé de vital importància per a assegurar-nos que el sistema dóna el rendiment màxim possible per a les seves característiques i prestacions. Per a realitzar aquestes proves necessitarem instal·lar en la màquina algun sistema operatiu que pugui utilitzar eines de diagnosi i benchmarking, de manera que es pugui veure el funcionament de tots els components interaccionant amb el programari que en farà ús o un de molt similar.

El benchmarking es basa en la realització de comparatives d’uns components amb altres per a avaluar-ne la qualitat relativa.

Per a comprovar el funcionament del sistema assemblat, caldrà utilitzar-lo amb un sistema operatiu instal·lat i amb els drivers (o controladors) corresponents.

L’últim punt de la configuració també depèn del sistema operatiu que s’hagi instal·lat i de la utilització dels controladors de dispositiu.

Importància del "benchmarking"

El sentit de fer una operació de benchmarking es pot donar sobretot quan ens trobem en el moment de consolidar una decisió de muntatge, per exemple: hem muntat un prototipus i hem de decidir si el volem passar a la producció en cadena. També pot servir per a comprovar el funcionament de l’equip, encara que això no comporti canvis posteriors en el disseny:

  • Com maximitzem el rendiment dins d’un preu donat.
  • Com minimitzem els costos per arribar a un rendiment mínim.
  • Com obtenim la millor ràtio rendiment/cost (dins uns requeriments de preu o rendiment).

La realització de proves de rendiment pren el màxim sentit durant un procés de decisió, és a dir: si hem de triar un component entre dues o més alternatives.

Consideracions que cal descartar a l'hora de valorar un component de maquinari

  • Reputació del fabricant (no mesurable i realment no significant)
  • Participació de mercat omarket share del fabricant (no mesurable i realment no significant).
  • Paràmetres irracionals (per exemple, prejudicis com que no ens agradi el color de la targeta gràfica).
  • Valor percebut (no mesurable i irracional, per exemple, que porti imatges d’un personatge de Disney no és important!)
  • Quantitat de màrqueting que ha tingut el producte: els logos, publicitat, etc. no garanteixen el millor funcionament.

Procediments de "benchmarking" o comparació i interpretació dels resultats

  • Primer que res, cal identificar els nostres objectius de comparació. Què volem comprovar exactament? De quina manera ens ajudarà el procés de benchmarking a prendre decisions? Quant temps i recursos estem disposats a posar en aquest procés?
  • Utilitzeu eines estàndard, ben comprovades i en versions actualitzades.
  • Feu les proves component a component i comparant-los amb dispositius coneguts.
  • Verifiqueu els resultats obtinguts sempre que sigui possible. Feu les proves més d’una vegada i comproveu els resultats de configuracions similars.
  • Si obteniu resultats que semblen fora de lloc, proveu de demanar ajuda o comprovar que heu fet tots els passos correctament.

Eines de verificació/diagnòstic

A l’hora de fer una anàlisi del nostre ordinador i obtenir el màxim d’informació, disposem d’una sèrie d’eines. Aquest tipus de programari ens permet generar diversos resums, en què es detallen les característiques dels sistemes operatius instal·lats, dels programes, dels components de maquinari (memòria, CPU, targetes), dels controladors,etc.

Alguns d’aquests programes de diagnòstic també ens permeten fer comparatives entre el nostre ordinador i d’altres equips amb determinades prestacions -placa base, disc dur, etc.- i també mesurar el rendiment i verificar que el maquinari funciona de manera òptima. Aquest tipus de programari s’anomenen eines de benchmark. En general, són programes que s’instal·len com una aplicació clàssica. Normalment generen una sèrie de tests, que poden ser individuals o bé de grup, per exemple, velocitat d’escriptura en memòria, velocitat de CPU, nombre d’imatges per segon,etc.

Per tant, és molt important l’ús d’aquest tipus d’eines per a comprovar que el nostre equip funciona correctament i conèixer els detalls dels components que en formen part.

Els programes de diagnòstic són eines que permeten analitzar diferents aspectes de l’ordinador, tant del programari com del maquinari. Així, per exemple, permeten veure amb detall la configuració de la placa base, del sistema operatiu, del programari instal·lat, etc.

Aquest tipus de programes poden tenir diversos enfocaments, però en general disposen de la possibilitat de realitzar comparatives de components quan es tracta de maquinari i donar una puntuació per al component mesurat que ens donarà una idea del seu valor respecte a altres.

Els bechmarks sintètics (syntethic benchmarks) mesuren la capacitat màxima d’aspectes específics d’un sistema mitjançant càlculs o proves repetitives, mentre que els benchmarks d’aplicacions (application benchmarks) mesuren el rendiment de programes reals.

Algunes eines en entorn Windows:

  • Administrador de dispositius del Windows
  • Everest (antic AIDA32)
  • SiSoftSandra
  • BurnInTest
  • Dr Hardware
  • 3DMark

Altres eines en entorn Linux:

  • Phoronix Test Suite
  • Paquet Hardinfo
  • LBT: Linux Benchmarking Toolkit

Procés de documentació del muntatge

Registre del maquinari

El registre del maquinari és el conjunt de documents que identifiquen cada equip d’una instal·lació, i en què en consta la composició, configuració i totes les dades necessàries per a la configuració, posada en funcionament i, si escau, reparació.

Una vegada finalitzat el procés de muntatge i configuració, cal documentar i anotar en el registre de maquinari totes les dades que es coneixen de l’equip; és a dir, la marca, el model, les característiques bàsiques de cada component, el número de sèrie si es pot, la data de compra, el proveïdor, la caducitat de la garantia i totes les dades que es puguin necessitar en el futur, tant per a comparar amb altres equips del conjunt de què es disposa, com per a determinar les peces de recanvi que cal adquirir per al manteniment.

També és força interessant conservar les dades de resultat dels tests debenchmark, ja que, amb la comparació dels resultats d’un moment donat amb els que es varen obtenir en la primera verificació, es pot determinar amb posterioritat si hi ha fallades o indici de possibles fallades en l’etapa de manteniment preventiu.!

En el moment d’adquisició, alguns dels components de l’equip porten documentació específica i, fins i tot, de programari de configuració, programari auxiliar i controladors del dispositiu per a diferents sistemes operatius. Cal, doncs, desar aquesta documentació i programari en la carpeta d’informes de l’equip, i fer constar les característiques i ubicació d’aquesta documentació en el lloc adequat del registre del maquinari.

En tot cas, aquesta acció esdevé de vital importància en moltes accions informàtiques, ja que ben realitzada ens pot ajudar a controlar la posada a punt i els errors d’una manera molt més eficient. També serveix perquè qualsevol persona que no hagi intervingut directament en la implementació pugui conèixer els trets principals del nostre maquinari i la seva configuració.

Documentació per al tècnic

En aquest apartat caldria incloure totes les dades necessàries per al tècnic de reparació del sistema. En el moment de reparar un sistema, el tècnic es troba habitualment amb el problema que no sap amb quins components s’està enfrontant. No té informació sobre si el sistema ha vingut premuntat de fàbrica, o l’ha muntat algun altre tècnic, o fins i tot sobre quines reparacions o problemes ha tingut l’equip anteriorment.

La major part d’aquesta falta d’informació es pot solucionar mitjançant una bona documentació del muntatge de l’equip. Malgrat que pugui semblar una feina desagraïda (sobretot si només es fa per a un equip), s’ha de tenir en compte que un taller de muntatge realitzarà sèries grans d’equips amb les mateixes característiques, i que en tot cas es tractarà d’una feina molt útil si es produeixen incidències amb l’equip.

L’informe de muntatge és un document que inclou tota la informació essencial sobre el procès de disseny i muntatge d’un equip informàtic, i també les modificacions que s’hi hagin realitzat durant la seva vida útil.

Com a mínim caldrà que inclogui:

  • Llista de components que inclogui el major nombre de característiques tècniques: tipus de processador, memòria RAM, disc durm, etc.
  • Ordre d’instal·lació dels components de maquinari i programari.
  • Documentació inclosa amb els dispositius recollida en un arxivador o carpeta.
  • CD de controladors del sistema inclosos amb l’empaquetat inicial.
  • Pàgines web dels fabricants dels dispositius.
  • Apartat destinat a les actualitzacions del sistema.
  • Incidències trobades durant el muntatge. Possibles incompatibilitats o problemes detectats en els components. Canvis realitzats en el disseny inicial.

La disponibilitat de documentació sobre els components que formen part de l’equip facilitarà en gran mesura els processos d’actualització o reparació del sistema, escurçant el temps d’anàlisi dels components instal·lats.

Un cop s’hagi instal·lat el sistema operatiu, caldrà afegir a la documentació altres dades com:

  • Indicació del sistema operatiu que té instal·lat cada ordinador. Es podria raonar, si escau, l’ús d’un sistema operatiu determinat.
  • Funció que realitza dins la xarxa: equip de sobretaula, equip client, servidor de domini, servidor web, servidor FTP, etc.
  • Programari que utilitza: de seguretat, ofimàtic, etc.

Documentació per a l'usuari

És la documentació destinada a la persona que utilitzarà el sistema. Tindrà variacions depenent del tipus de sistema de què es tracti. Per exemple, no tindrà el mateix detall si es tracta d’un equip ofimàtic que si l’equip ha de funcionar com a centre multimèdia.

En tot cas, és interessant que inclogui:

  • Esquema general del connexionat del maquinari extern: torre, teclat, monitor, i altres perifèrics externs. Això permetrà a l’usuari reconnectar l’equip en cas de trasllat sense necessitat de trucar a un tècnic.
  • Esquema del connexionat de l’ordinador amb la utilitat de cada connector. Si l’usuari necessita connectar una càmera digital, és important que sàpiga on són els ports USB!
  • CD amb els controladors dels dispositius. Encara que l’usuari no tingui la capacitat de fer la instal·lació, sempre és necessari disposar del màxim d’informació per a fer-la arribar al tècnic.
  • Telèfons o adreces del servei tècnic adequat en cas que es produeixin problemes amb l’equip.

Característiques de la documentació

La documentació ha de complir algunes normes que en garanteixin la qualitat. Per regla general, això es donarà si es compleixen les condicions següents:

  • És fàcil d’entendre i utilitza un llenguatge senzill i transparent.
  • És completa, és a dir, tracta de tots els aspectes importants sobre la configuració i utilització dels dispositius adequats.
  • Ha de facilitar la localització d’informació amb índexs de continguts, referències a altres pàgines del manual, exemples, esquemes, etc.

La documentació es pot rebre en format escrit o mitjançant un document amb hipervincles, que facilita la navegació d’uns punts als altres del manual.

Eines de l'usuari
Espais de noms

Variants
Navegació
Eines