Normes de prevenció de riscos laborals i protecció ambiental

De WikiCat IT
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El treball, en totes les seves vessants i sectors productius, és una activitat inherent de l’ésser humà que comprèn des de factors de subsistència fins a la millora de l’estatus social.

Amb el pas del temps, a les feines de subsistència varen seguir les de millora de la qualitat de vida i el desenvolupament de les ciències, de les arts, del comerç i del transport, de manera que la vida humana, en el món més desenvolupat, ha dedicat cada vegada menys temps a les tasques d’alimentació per realitzar altres activitats.

D’altra banda, en el treball hi ha una sèrie de riscos que poden portar conseqüències indesitjades, i que només podem afrontar d’una manera: mitjançant la prevenció.

La llei que regula el procès de detecció i prevenció de riscos és la Llei 31/1995, de 8 de novembre, de prevenció de riscos laborals. 

Contingut

Necessitat de la prevenció de riscos laborals

Per tant, el fet de treballar porta una sèrie de conseqüències en l’estat mental i físic de les persones, en molts casos positives però també, en altres, de caire negatiu i que aniran lligades a unes males condicions laborals. Es pot fer una primera classificació d’aquestes conseqüències dividint-les en aspectes positius i aspectes negatius del treball.

Aspectes positius del treball

Des d’un punt de vista global, el treball serveix perquè la humanitat produeixi els béns i serveis que li convenen, però des d’un punt de vista individual el treball, en si mateix, també és molt important per a la persona, ja que per a la major part de la població és l’activitat que li permet obtenir els recursos econòmics que necessita.

A més d’aquests dos aspectes, el treball constitueix una via de socialització important, ja que es desenvolupa en un àmbit que sol afavorir la relació entre les persones, el naixement d’amistats, la defensa de problemes comuns, i el fet de sentir-se útil per als altres, ser solidaris, comprendre diversos punts de vista, treballar en equip, compartir amb d’altres projectes i il·lusions, alhora que permet contribuir a la millora de la societat.

El treball no sols ajuda la persona a sentir-se més integrada en la societat, sinó també a realitzar-se tant personalment com professionalment.

Tots aquests aspectes positius repercuteixen favorablement en la salut dels treballadors, que sovint troben en el treball molts motius de satisfacció que els ajuden a sentir-se millor, tant en els aspectes mentals com en els físics. Resulta evident que el treball contribueix a la plenitud de la vida de les persones i, per tant, a millorar-ne la salut.

Aspectes negatius del treball

Malgrat els aspectes innegablement positius de la realització del treball per part dels éssers humans, veurem que les conseqüències negatives d’aquest també són innegables.

No solament els accidents, que són la cara més visible d’aquests aspectes negatius, afecten negativament la salut dels treballadors: els contactes amb substàncies nocives, les males condicions ergonòmiques i molts altres factors produeixen resultats indesitjats en la salut física dels treballadors. A més, el fet que no tothom aconsegueix treballar exactament en el lloc que li resultaria més agradable, per les seves habilitats o per les seves expectatives, és un factor de desestabilització emocional que pot afectar moltes persones en el dia a dia. També en la majoria dels casos les tasques assignades a una persona es troben supeditades als seus superiors, i en alguns aspectes arriben a convertir-se en un factor de dependència i submissió i, per tant, en un factor desestabilitzador de la salut psíquica.

Malgrat tot això, i el canvi continuat que provoca noves situacions perilloses per a la salut, aquest canvi també dóna noves eines per a lluitar-hi. Amb això hem de veure que les conseqüències per a la salut no són inevitables, sinó que es poden minimitzar mitjançant la prevenció.

Podem definir la prevenció com el conjunt d’activitats o mesures adoptades o previstes en totes les fases d’activitat de l’empresa amb la finalitat d’evitar o disminuir els riscos derivats del treball. 

La llei estableix un enfocament preventiu bàsic que inclou no solament la implantació de mesures de prevenció sinó aspectes com la planificació de la prevenció, l’avaluació de riscos, l’adopció de mesures adequades i el control de l’eficàcia d’aquestes mesures.

ic10mu3_30.png

La prevenció centra el seu objectiu en el risc, bé per eliminar-lo o bé per controlar-lo adequadament. Els accidents de treball amb lesions i en general tots els incidents amb danys físics potencials tenen un interès preventiu i, per tant, convé que siguin analitzats i tractats per a evitar que es repeteixin.

Les tècniques de prevenció sempre són més efectives que les mesures de protecció, ja que el que intenten és evitar l’accident o la malaltia professional. En la figura adjacent podeu veure un exemple de treballadors exposats a riscos elevats en el seu treball. En aquests casos, les normes de prevenció són molt estrictes i cal complir-les al peu de la lletra.

El procés de prevenció i gestió de riscos consta de la identificació, avaluació de l’exposició i estimació del risc. 

Condicions de treball i salud

Malgrat que no és possible arribar a un 100% de seguretat que en què podríem evitar tots els accidents de treball, el fet d’anar amb compte i prendre mesures per a evitar-ne tants com sigui possible és l’única manera de disminuir la possibilitat d’accidents i minimitzar les conseqüències negatives del treball. D’aquí podem deduir la necessitat d’adoptar mesures de prevenció de riscos laborals. A més, moltes d’aquestes mesures són obligatòries per llei.

Per a definir l’estat desitjable a l’hora de treballar es parla de les condicions de treball i salut, que tindran un estat ideal al qual haurem de mirar de tendir. 

Es defineixen com a condicions de treball totes les que tenen a veure amb el següent:

  • Les característiques generals dels locals, instal·lacions, equips, productes i la resta d’utillatges que hi ha al centre de treball.
  • La naturalesa dels agents físics, químics i biològics presents en el lloc de treball i les seves intensitats, concentracions o nivells de presència corresponents.
  • Els procediments per a la utilització d’aquests agents abans que influeixin en la generació dels riscos esmentats.
  • Totes les altres característiques del treball, incloent-hi les relatives a l’organització i ordenació que influeixin en la magnitud dels riscos a què estigui exposat el treballador.
La salut s’identifica amb l’absència de malalties: una persona sana és una persona que no està malalta. Malgrat aquesta interpretació generalitzada del concepte de salut, des de ja fa molt temps es considera que la salut supera el simple concepte negatiu de no estar malament per a transformar-se en una consideració positiva. 

Aquesta definició és la que comunament s’utilitza en referir-se a la salut en el treball, ja que comprèn tots els aspectes que es posen en joc en el treball:

1. D’una banda, el benestar físic que resulta de protegir el cos d’accidents i malalties que es puguin derivar del treball, però també s’ha de procurar adaptar el lloc de treball a la persona cercant, no sols que no estigui incomoda, en postures forçades o fent moviments perjudicials, sinó també el màxim nivell de confort en la feina. 2. D’una altra banda, el treball també comporta esforços intel·lectuals i emocionals que poden afectar l’equilibri mental dels individus que s’hi veuen exposats; per exemple, les sobrecàrregues de feina o d’atenció, l’estrès i, de vegades, la necessitat de controlar les pròpies emocions poden incidir en el benestar mental desitjable per a qualsevol persona. 3. A més, el treball comporta la interacció amb altres persones, amb les quals sorgeix la possibilitat de crear llaços de solidaritat, amistat o col·laboració que afavoreixen el desenvolupament social personal.

Així, de la definició de salut adoptada es desprenen els tres àmbits als quals hem de fer referència: el físic, el mental i el social.

La llei estableix clarament la responsabilitat de l’empresari com a garant de la salut dels treballadors de la seva empresa i l’obliga a adoptar totes les mesures necessàries i assegurar-ne l’eficàcia en totes les circumstàncies. 

Una empresa productiva i de qualitat ha de constituir un àmbit de cooperació entre persones per a produir els béns i serveis que la societat necessita, i un marc de convivència entre tots els que hi treballen.

Si es para atenció en la manera d’organitzar i fer la feina, aquesta es pot convertir en un motiu de gaudi i millora de la salut, i evitar tots els efectes negatius que pot tenir sobre aquesta. Però per a aconseguir-ho cal estar atent per a detectar el que pot causar mal i evitar-ho. Això exigeix una voluntat permanent de fer les coses bé, i fugir de rutines, excessos de confiança i comportaments poc curosos.

La normativa sobre prevenció de riscos laborals estableix unes normes mínimes de compliment obligat per afavorir la salut i la seguretat en la feina, i a tot el món s’investiga com han de ser les màquines i les maneres de treballar per a aconseguir que la feina només tingui efectes positius per a la persona. 

Perill / risc / factor de risc

Quan ens referim a la prevenció de riscos laborals promovem la seguretat i la salut en el treball, però aquesta prevenció es podria estendre a totes les activitats de la vida humana. Cal conèixer la terminologia que s’empra a l’hora de referir-se a les situacions que poden produir efectes negatius en la salut dels treballadors.

El perill és qualsevol situació -travessar una carretera- que sigui susceptible de produir danys a les persones. En l’àmbit de la prevenció, es considera que els perills només es converteixen en amenaces per a les persones quan el dany que poden produir es pot materialitzar tant a dins com a fora de la feina. 

Quan en la feina es donen circumstàncies en què es pot produir un dany, aquesta situació es denomina amb un altre terme que és el de risc laboral. En el llenguatge corrent, la paraula risc adopta molts significats diferents, i es confon amb perill, o fins i tot amb la causa del perill.

Es pot conceptuar el risc laboral com el valor de la severitat dels danys que es poden produir multiplicat per la probabilitat que aquests danys es produeixin.

Una situació especial de risc és el que s’anomena risc laboral greu i imminent. 

En cas d’exposició a agents susceptibles de causar danys greus en la salut dels treballadors, s’ha de considerar que hi ha un risc greu i imminent quan sigui probable racionalment que es materialitzi en un futur immediat una exposició a aquests agents de la qual es puguin derivar danys greus per a la salut encara que aquests no es manifestin de manera immediata.

Es coneix com a factor de risc qualsevol variable relacionada amb el treball que sigui susceptible d’influir negativament en la salut dels treballadors. Aquestes característiques es refereixen tant al lloc de treball com a les condicions relatives al mateix treballador (experiència, estat físic…).

Els factors de risc es poden classificar de diverses maneres, per exemple es poden dividir en factors de risc subjectius i objectius:

  • Factors de risc objectius, que són els propis del lloc de treball, i es poden subdividir en els següents:
    • Mecànics, que es deriven de les característiques dels objectes físics que hi ha al lloc de treball (objectes, màquines, vehicles, llocs elevats…)
    • Físics, que procedeixen de les diverses formes d’energia, com la tèrmica (calor o fred), elèctrica, mecànica (vibracions o soroll)…
    • Químics, és a dir, productes, gasos, vapors o aerosols que poden perjudicar la salut.
    • Biològics, que es produeixen per la presència al lloc de treball d’organismes vius com virus, bactèries o fongs.
    • Ergonòmics, que es deuen a la manca d’adaptació del lloc de treball a les característiques de les persones.
    • Psicosocials, que procedeixen bàsicament de l’organització del treball, les exigències que representa i la càrrega per al treballador, els sistemes de control, els horaris i les relacions socials en l’empresa.
  • Factors de risc subjectius, que són els que es deriven de la mateixa persona, les seves condicions biològiques permanents o temporals, el seu comportament, grau de preparació… Tots aquest factors de risc combinats amb els objectius poden agreujar els efectes sobre la salut de les persones que hi estan exposades.

Els danys derivats del treball

Es consideren danys derivats del treball tant els que es produeixen directament al lloc de treball com fora d’ell sempre que sigui a causa de la feina. 

Les conseqüències dels accidents que es produeixen anant o tornant de la feina es consideren danys derivats del treball (in itinere). Les conseqüències dels accidents que es produeixen en els desplaçaments que el treballador/a faci fora del centre de treball complint les ordres dels seus superiors (in mision) també es consideren danys derivats del treball.

ic10mu3_34.png

Accident de treball

S’entén per accident de treball tota lesió corporal que el treballador pateixi en ocasió o com a conseqüència del treball que executi per compte d’altri.

L’incident és un accident que no genera lesions a les persones. De fet, els incidents que es produeixen mostren la possibilitat d’accidents i s’han de tenir molt en compte en la prevenció.

Malaltia professional

A diferència de l’accident de treball, la malaltia es pot manifestar molt temps després de l’exposició al risc que l’ha motivat.

Aquest temps que transcorre entre l’exposició i l’aparició de les conseqüències fa que sovint es presti més atenció als accidents que a les malalties. No obstant això, la seva gravetat és equiparable.

Evidentment no totes les malalties es produeixen en el marc del treball, ni tan sols totes les malalties que es produeixen en l’entorn laboral són considerades legalment com a malalties professionals.

Només tenen aquesta consideració les que estan relacionades en el quadre de malalties professionals en el sistema de la Seguretat Social, que es publica oficialment en el BOE i s’actualitza periòdicament.

Malalties derivades del treball

El requisit legal perquè la malaltia estigui inclosa en la llista oficial de malalties professionals pot deixar fora moltes malalties provocades per unes condicions de treball deficients; en aquest sentit parlem de malalties derivades del treball. Jurídicament, totes les malalties derivades del treball que no estan incloses en la llista oficial de malalties es consideren accidents de treball. En alguns casos, el treball contribueix a la seva aparició, però són patologies que es donen amb molta freqüència independentment del sector en què es treballi i de la feina que es faci. Per això resulta difícil qualificar-les com a específicament laborals, que són les clarament provocades per l’activitat laboral i no se solen donar fora d’aquesta.

Procés de d’avaluació dels riscos laborals. Prevenció

L’avaluació dels riscos laborals és el procés dirigit a estimar la magnitud dels riscos que no s’hagin pogut evitar. D’aquesta manera s’obté la informació necessària perquè l’empresari prengui una decisió apropiada sobre la necessitat d’adoptar mesures preventives i, en aquest cas, sobre el tipus de mesures que cal adoptar.

Per a realitzar correctament l’avaluació cal estudiar tots i cadascun dels llocs de treball i identificar-ne els riscos. A més, l’empresari ha de consultar els treballadors, o els seus representants, sobre el procediment d’avaluació que cal emprar en l’empresa o en el centre de treball.

Una vegada identificats els riscos, cal eliminar tots els que sigui possible, de manera que l’avaluació es realitza sobre els que no s’han pogut evitar. A l’hora de fer l’avaluació cal tenir en compte:

  • Les característiques dels locals.
  • Les instal·lacions.
  • Els equips de treball existents.
  • Els agents químics, físics i biològics presents o emprats en el treball.
  • La pròpia organització i ordenació del treball en la mesura en què influeix en la magnitud dels riscos.
  • Les característiques del treballador que ocupa el lloc de treball per a considerar si és especialment sensible per les seves característiques personals o estat biològic conegut a alguna de les condicions de treball.
  • Els riscos que es poden veure agreujats o modificats per la concurrència d’operacions successives o simultànies.
  • Els treballs o tasques propis del lloc de treball lligats a les activitats o processos perillosos o amb riscos especials.

L’avaluació ha de servir per a identificar els elements perillosos, els treballadors exposats i la magnitud dels riscos. S’ha de realitzar sempre que hi hagi un canvi en les condicions de treball a l’inici de l’activitat.

Identificació dels riscos. Llista

Els riscos es poden classificar a grans trets en riscos de seguretat, del medi ambient de treball, ergonòmics i psicosocials. 

A continuació, es fa una relació dels riscos que poden generar els factors de risc. És a dir, tenim uns elements generadors de riscos que poden provocar un o més riscos a la vegada.

Entre aquests en podem destacar alguns, relacionats amb el sector de l’electrònica i la informàtica o genèrics per a diversos tipus de treballs:

  • Talls i cops per objectes o eines. El treballador es lesiona amb un objecte o eina.
  • Contacte elèctric directe. Hi ha accidents provocats perquè qualsevol part del cos es posa en contacte amb les parts actives dels equips dissenyades per a portar tensió (cables, endolls, etc.).
  • Contacte elèctric indirecte. Hi ha accidents provocats perquè qualsevol part del cos es posa en contacte amb certes parts de màquines o elements que, habitualment, no estan dissenyades per al pas del corrent, però que en poden portar per algun defecte.
  • Exposició a substàncies nocives o tòxiques. L’exposició, més o menys prolongada, a ambients contaminats pot originar lesions al treballador. Entre les lesions s’inclouen les asfíxies i ofegaments.
  • Exposició a radiacions ionitzants i no ionitzants. Les radiacions ionitzants són produïdes per l’alliberament, al medi, d’electrons d’òrbita atòmica (fenomen d’ionització). Les no ionitzants, produïdes per l’alliberament al medi de l’energia dels fotons, són emissions incapaces d’ionitzar els àtoms de les matèries en què incideixen
  • Cansament visual. Es refereix a trastorns causats per exposicions prolongades a treballs amb altes exigències visuals.
  • Il·luminació insuficient o poc adequada. Una mala il·luminació o una il·luminació poc apropiada pot provocar lesions.
  • Exposició a soroll. Les exposicions prolongades a ambients sorollosos poden provocar lesions tant d’ordre físic com psíquic.
  • Cansament postural. Es refereix a les patologies que apareixen a conseqüència de les postures adoptades de manera repetitiva en el treball, i que poden provocar microlesions que, si persisteixen, provoquen lesions de caràcter musculoesquelètic.
  • Cansament mental. Sorgeix de la càrrega en el treball i de com el treballador percep o assimila aquesta càrrega. Un símptoma molt clar del cansament mental és l’ansietat, produïda per la quantitat de treball i la percepció que té el treballador de la feina. En aquests casos, tenim un component específic que és el mateix treballador, ja que diferents treballadors davant la mateixa situació poden donar respostes molt diferents. Una mateixa situació pot provocar situacions d’estrès a un treballador i a un altre, no.
  • Cansament físic i insatisfacció. Generalment, tenen causes d’ordre sociolaboral que poden afectar les relacions amb els companys de feina. També poden tenir causes d’ordre personal o estar motivats per les relacions que el treballador ha d’afrontar diàriament en el lloc de treball. Com a exemple, tenim treballadors com els recepcionistes, professors…

Planificació de la prevenció

Per facilitar la tasca d’identificació i avaluació de riscos laborals, el Departament de Treball ha editat un manual que es pot consultar en la seva pàgina web.

La planificació de l’activitat preventiva és un procés dirigit a concretar l’actuació de l’empresa en matèria preventiva a partir del coneixement dels riscos detectats per mitjà de l’avaluació. 

L’objectiu de la planificació és la concreció del conjunt d’activitats dirigides a l’eliminació, reducció o control dels riscos detectats en l’empresa, els terminis en què es duran a terme, les persones responsables de la seva execució i els recursos materials i humans que l’empresa aportarà.

La planificació de l’activitat preventiva ha d’incloure necessàriament:

  • Els mitjans humans i materials necessaris.
  • L’assignació dels recursos econòmics necessaris per a la consecució dels objectius que es proposen.
  • El període d’execució de les mesures previstes. En cas que el període previst sigui superior a un any, caldrà fer un programa anual d’activitats.
  • Les prioritats per a dur a terme les activitats preventives en funció de la magnitud dels riscos i del nombre de treballadors que hi estan exposats.
  • Els procediments previstos per al seguiment i control de l’execució de les activitats preventives planificades.

Com també per a modificar-les quan, a partir d’aquest seguiment, s’observi que no s’adeqüen suficientment a les finalitats proposades, o hi ha possibilitats de millorar-ne l’eficàcia o eficiència.

Han de ser objecte de planificació totes les activitats dirigides a la prevenció dels riscos laborals, especialment:

  • Les mesures d’emergència
  • La vigilància de la salut dels treballadors
  • La informació i la formació del personal

Cal que les empreses realitzin contínuament una sèrie d’activitats preventives per a identificar, eliminar, reduir o prevenir els riscos procurant que no puguin causar danys a les persones. Perquè totes aquestes activitats tinguin la màxima eficàcia en la prevenció dels riscos a què poden estar exposats els treballadors, i també els mínims costos per a l’empresa, s’haurien d’iniciar fins i tot abans que la empresa comencés a funcionar, és a dir, quan encara es troba en fase de projecte.

Protecció col·lectiva i individual

Sovint actuar directament sobre un risc o un factor de risc per a eliminar-lo o reduir-lo resulta molt difícil o gairebé impossible. Llavors hem de recórrer a la protecció.

Definim protecció com les tècniques encaminades a minimitzar o evitar les conseqüències perjudicials que un accident determinat pugui provocar en el treballador. 

És a dir, la protecció no elimina els riscos, sinó que actua per a reduir la gravetat dels seus hipotètics efectes.

Un protecció és una mesura que utilitzarem per a protegir un treballador o uns treballadors davant d’un risc en concret. Les proteccions poden ser col·lectives o individuals.

Protecció col·lectiva del treballador
La protecció col·lectiva consisteix a implantar una sèrie de mesures que protegeixin a una col·lectivitat o grup de treballadors de patir un dany o un accident, i que no estan en contacte amb el cos de l’usuari. 

Hi ha moltes proteccions col·lectives. Segons el tipus d’activitat que es realitza i segons els tipus de riscos a què es veuen sotmesos els treballadors s’adoptarà un tipus de proteccions o un altre.

1954_c2_ud4_212.jpg

Algunes de les proteccions col·lectives existents són:

  • Proteccions col·lectives en màquines: resguards, pòrtics de seguretat, sistemes de protecció del soroll.
  • Proteccions col·lectives en treballs en altura: barreres, baranes, cobertura de forats, xarxes de seguretat, bastides metàl·liques.
  • Proteccions contra atmosferes contaminants: ventilació general de l’edifici, sistemes d’extracció de gasos, senyalització (figura.3).
  • Proteccions contra riscos elèctrics: utilització de materials aïllants elèctrics, tensions de seguretat, interruptors diferencials, distàncies/separacions de seguretat.

Concretament, quant als riscos elèctrics, algunes de les proteccions que es poden utilitzar són les següents:

  • L’aïllament amb materials aïllants com pot ser el recobriment de cables.
  • Mitjançant barreres de forma fixa que impedeixin l’accés a zones amb risc elèctric.
  • Respectant les distàncies mínimes de seguretat a equips o dispositius que presentin risc elèctric
  • Utilitzant petites tensions de seguretat.
  • Mitjançant interruptors diferencials, que són interruptors que desconnecten automàticament el circuit quan circula un corrent d’una intensitat més elevada que la intensitat nominal de l’aparell (intensitat de seguretat) i que podria curtcircuitar en el circuit.
Equips de protecció individual (EPI)

Els equips de protecció individual per si sols no eliminen ni corregeixen el factor de risc, sinó que simplement se situen entre el treballador i el risc i poden evitar el dany.

Un equip de protecció individual (EPI) és qualsevol equip destinat a ser dut o subjectat pel treballador perquè el protegeixi d’un o diversos riscos que en puguin amenaçar la seguretat o salut, com també qualsevol complement o accessori destinat a aquesta finalitat. 

L’article 2.2 del RD 773/1997 de 30 de maig exclou de la definició d’EPI els casos següents:

  • La roba de treball corrent i els uniformes que no estiguin específicament destinats a protegir la salut o integritat física del treballador.
  • Els equips dels serveis de salvament i socors.
  • Els equips de protecció individual dels militars, dels policies i de les persones dels serveis de manteniment de l’ordre.
  • Els equips de protecció individual dels mitjans de transport per carretera.
  • El material d’esport.
  • El material d’autodefensa o dissuasió.
  • Els aparells portàtils per a la detecció i senyalització dels riscos i dels factors de molèstia.
Els equips de protecció individual s’han de conservar i vigilar constantment perquè mantinguin intactes les propietats i així protegir el treballador del risc concret. 

Per a garantir que els treballadors utilitzen l’EPI de manera correcta i assegurar-ne així la màxima eficàcia, l’empresari els ha de garantir una formació i un entrenament adequats per al seu ús. A més aquest té l’obligació de precisar els equips adequats per a cada lloc de treball en què pugui haver-hi riscos, i distribuir-los als treballadors, com també assegurar-ne el manteniment i la reposició quan sigui necessari, i la utilització correcta.

Els usuaris per la seva banda, han d’utilitzar correctament els equips de protecció individual i tenir-ne cura, col·locar l’equip de protecció individual després de la seva utilització en el lloc indicat, informar immediatament de qualsevol defecte o dany apreciat en l’equip de protecció individual, identificar el desgast com a conseqüència de l’ús, i detectar qualsevol anomalia en l’EPI i comunicar-la al seu superior. Quant al fabricant, té la responsabilitat en el disseny i la fabricació i/o muntatge de l’equip de protecció individual.

Classificació dels EPI

A l’hora de classificar els EPI es poden utilitzar diferents criteris. Segons la part del cos que protegeixen (protectors del cap, protectors de l’oïda…), segons el tipus de risc del qual protegeixen (protectors químics, biològics, mecànics…) i també en funció de l’abast de la protecció, és a dir, segons si són equips que protegeixen tot el cos (mitjans de protecció integral) o només en protegeixen una part (mitjans de protecció parcial).

Els mitjans parcials de protecció són els que protegeixen l’usuari de riscos que actuen sobre una part concreta del cos.

Els més importants són:

  • Protectors del cap
  • Protectors de la cara i ulls
  • Protectors dels braços, mans i tronc
  • Protectors de les cames i peus
  • Protectors de la pell
  • Protectors de les vies respiratòries
  • Protectors de l’oïda

Prevenció en el muntatge i manteniment d’ordinadors

Al nostre país el teixit industrial no compta amb fàbriques que es dediquin a la fabricació de semiconductors o a l’assemblatge de plaques base o d’ampliacions. En canvi si que podem trobar empreses que es dediquen a l’assemblatge d’ordinadors a partir de components fabricats en altres països.

Placa de circuit imprès: Un circuit imprès o en aglès PCB (printed circuit board), és un mitjà per a sostenir i connectar components electrònics amb un cost per component molt baix en la producció en massa.

També són molt comunes les empreses que disposen de serveis tècnics de manteniment, en els quals es reparen i actualitzen equips informàtics.

Procés de muntatge d’ordinadors

Quan la placa de circuit imprès (PCB) final està muntada es transfereix l’operació de muntatge de sistemes per a la seva incorporació al producte final, que és l’ordinador. Normalment, aquesta operació requereix mà d’obra intensiva, i en aquesta els components que es muntaran s’han de transportar als llocs de treball individuals sobre carrets penjats al llarg d’una línia de muntatge mecanitzada.

Una línia de muntatge és un procés de fabricació en el qual les parts (generalment peces intercanviables) s’afegeixen a un producte de manera seqüencial, utilitzant òptimament la logística prevista per a crear un producte final molt més ràpid que amb els mètodes de tipus manual.

Els perills principals per a la salut i la seguretat es refereixen al moviment de materials i al penjat (màquines elevadores, elevació manual), a les implicacions ergonòmiques del procés de muntatge (recorregut del moviment, força d’inserció necessària per a “posar” components, instal·lació de visos i connectors) i l’embalatge final, embalatges termoplàstics i expedició finals.

Un procés típic de muntatge d’ordinadors comprèn els passos següents:

  • Preparació de xassís/caixa
  • Inserció de PCB (placa base i ampliacions)
  • Inserció de components principals (unitat de disc flexible, de disc dur, font d’alimentació, unitat de CD-ROM)
  • Muntatge d’indicadors (només en portàtils)
  • Cablejat, connectors i altaveus
  • Muntatge de coberta superior
  • Càrrega del programari
  • Prova
  • Reprocessament
  • Càrrega de bateria (només portàtils) i embalatge
  • Embalatge termoplàstic

Les úniques substàncies químiques que es poden utilitzar en el procés de muntatge són les de neteja final de la caixa de l’ordinador o monitor. Habitualment s’utilitza una sol·lució diluïda d’alcohol isopropílic i aigua o una barreja de netejadors comercials.

Procés de reparació d’ordinadors

En una reparació d’ordinadors els riscos només seran els que tenen a veure amb la manipulació de components electrònics. En aquest cas, els perills principals per a la salut i la seguretat es deuen un altre cop a les implicacions ergonòmiques del procés de substitució de components (recorregut del moviment, força d’inserció necessària per a “posar” components, instal·lació de visos i connectors). Els riscos elèctrics es tractaran mitjançant la utilització de diferencials i amb un calçat adequat.

El procés de reparació tindrà a veure amb la comprovació i substitució eventual de components:

  • Comprovació del funcionament de l’equip
  • Manipulació del xassís/caixa
  • Substitució de components avariats
  • Càrrega del programari no funcionant
  • Prova
  • Reprocessat
Factors de risc relacionats amb el sector

Els processos industrials relacionats amb la informàtica tenen, per tant, una sèrie de factors de risc que tenen a veure amb la construcció i reparació dels ordinadors i dels components que els formen. Per a poder identificar els riscos i establir-ne un procès correcte de prevenció, cal conèixer-los de manera adequada.

Els riscos relacionats amb el medi de treball comporten una bona organització de la feina, i tenen ramificacions en l’ergonomia, el control de les emissions nocives, i l’ordre i neteja en el treball. Aquest és un camp molt relacionat també amb l’ecologia, ja que molts dels processos que cal realitzar per a evitar contaminacions en el treball també tenen els seus homòlegs en el control del medi ambient en general. El tractament dels residus és un camp ampli que comprèn des del reciclatge fins a l’eliminació segura dels residus generats durant el procès industrial.

Els riscos relacionats amb l’electricitat tenen a veure amb la possibilitat que el cos entri en contacte amb el corrent elèctric. Per tant, cal conèixer els paràmetres bàsics relacionats amb l’electricitat, com també els valors màxims suportables pel cos humà i, sobretot, les disposicions mínimes de seguretat que cal adoptar per a realitzar treballs en què entri en joc l’electricitat, tant si és en treballs amb tensió com sense. En el cas de la informàtica, ens referim a electricitat de baixa tensió.

Els riscos relacionats amb les ones no ionitzants es refereixen al grau d’exposició a aquestes ones, tant òptiques com electromagnètiques. Cal conèixer quines són les fonts més habituals d’exposició a aquestes ones, i quines accions es poden realitzar en l’entorn de treball per a reduïr o fins i tot evitar el contacte amb aquestes i, per tant, els seus possibles efectes indesitjats.

Normes de protecció ambiental i higiene industrial

Malgrat tots els factors positius que ha introduït la industrialització en la salut dels treballadors i de la població en general, aquesta també ha provocat algunes conseqüències negatives que es deriven directament de l’exposició a perills per a la seguretat i a agents perjudicials, o indirectament al deteriorament del medi ambient local i mundial. En aquest apartat veurem la relació directa que hi ha entre la salut ambiental i la salut a l’entorn del treball.

De la mateixa manera que els perills derivats del treball, els perills per a la salut d’origen ambiental poden ser de caràcter biològic, físic, biomecànic o psicosocial.

Entre aquests perills s’inclouen factors tradicionals com les deficiències de sanejament i habitatge, i la contaminació agrícola i industrial de l’aire, l’aigua, els aliments i el sòl.

Riscos ambientals per a la salut

Els efectes sobre la salut d’origen ambiental comprenen els efectes nocius indirectes de la indústria sobre una alimentació i habitatge adequats i el deteriorament dels sistemes mundials de què depèn la salut del planeta. 

Cal assenyalar que el factor més important per a un medi ambient nociu, al lloc de treball o en general, és la pobresa.

Entre les amenaces per a la salut tradicionals dels països en desenvolupament o dels sectors pobres de qualsevol país figuren la falta de sanejament, de subministrament d’aigua i d’aliments, que contribueixen a la propagació de malalties transmissibles, com també la mala qualitat de l’habitatge, amb una elevada exposició al fum de cuina, i també un elevat risc d’incendis i d’accidents en l’agricultura a petita escala i en les petites indústries rurals.

La toxicologia, l’epidemiologia, la higiene en el treball, l’ergonomia i l’enginyeria de la seguretat són els instruments bàsics de la ciència del medi ambient.

El procés d’avaluació i gestió de riscos és el mateix que en els riscos laborals: identificació dels perills, classificació dels riscos, avaluació de l’exposició i estimació del risc. 

Atès que els resultats negatius per a la salut són més evidents en els treballadors, s’ha utilitzat la informació sobre els efectes de l’exposició en el treball a substàncies tòxiques per a calcular el risc que presenten aquests per a la comunitat en general.

A escala individual, la malaltia professional afecta el benestar a la llar i a la comunitat i, en general, un persona que té problemes de salut per insuficiències a la llar i la comunitat no pot ser productiva en el lloc de treball.

Les normes de salut ambiental solen ser molt més estrictes que les de salut en el treball, ja que en el primer cas s’inclou població sensible com nens petits o dones embarassades.

En resum, la salut en el treball i la salut ambiental es troben estretament lligades pel següent:

  • El fet que la font de l’amenaça per a la salut acostuma a ser la mateixa.
  • Les seves metodologies comunes, especialment en matèria d’avaluació de la salut i control de les exposicions.
  • La contribució aportada per l’epidemiologia del treball al coneixement dels efectes de les exposicions ambientals.
  • Els efectes de les malalties professionals en el benestar a la llar i la comunitat i, a la inversa, els efectes de les patologies ambientals en la productivitat dels treballadors.
  • La necessitat científica de tenir en compte les exposicions totals per a determinar les relacions dosi-resposta.
  • L’eficiència en el perfeccionament i aprofitament dels recursos humans resultant d’aquesta vinculació.
  • La millora en les decisions sobre el control de les exposicions derivada d’aquesta visió més àmplia.
  • Més coherència a l’hora d’establir les normes.
  • El fet que vincular salut ambiental i salut en el treball és un incentiu més per a rectificar els perills a què es troben exposades la població laboral i la comunitat.

ic10mu3_41.png

Higiene industrial
La higiene industrial és la tècnica no mèdica de prevenció de les malalties professionals mitjançant l’estudi, reconeixement i avaluació, dels agents contaminants que es troben en el medi laboral. 

La connexió principal entre el lloc de treball i el medi ambient general és que la font de perill sol ser la mateixa, tant si es tracta d’una activitat agrícola com industrial com en el cas dels ordinadors. Per a controlar el perill sobre la salut, en tots dos casos pot resultar eficaç un enfocament comú.

Així passa a l’hora de triar tecnologies químiques per a la producció. Si es pot obtenir un producte acceptable amb una substància química menys tòxica, l’elecció d’aquesta substància pot reduir o fins i tot eliminar el risc per a la salut. Un exemple és la utilització de pintures a l’aigua, més segures, en lloc de les que contenen dissolvents orgànics tòxics.

Ergonomia

Després de les definicions enciclopèdiques, dels tècnics i dels organismes oficials, podem concretar el concepte d’ergonomia.

L’ergonomia és una tècnica no mèdica i multidisciplinària que té per objecte adaptar l’entorn de les persones a les seves característiques i exigències anatòmiques, fisiològiques i psicològiques. 

Des del punt de vista econòmic, l’ergonomia aporta, a l’empresa, salut per al treballador i, en conseqüència, més productivitat i menys absentisme per accidents o malalties professionals.

L’ergonomia dissenya els llocs de treball, les màquines i les eines buscant sempre la màxima seguretat, eficàcia i confort per a l’usuari; també investiga noves formes d’organització del treball o les característiques que ha de reunir l’ambient físic per a ser saludable per als treballadors.

L’ergonomia busca definir condicions materials de treball segures, saludables i confortables per al treballador, i útils per a l’empresari per a una millora de la qualitat i quantitat del treball realitzat.

Per a aconseguir els seus objectius, l’ergonomia necessita la intervenció d’especialistes en medicina, enginyeria, psicologia, economia, estadística…; d’aquí que es consideri una matèria multidisciplinària.

Política en matèria de medi ambient. Control de la contaminació ambiental

El sector de l’electrònica, comparat amb altres, s’ha considerat habitualment com a “net” quant als seus efectes sobre el medi ambient. Malgrat això, les substàncies químiques utilitzades en la fabricació de parts i components electrònics, i els residus generats, creen problemes mediambientals importants que s’han d’abordar a escala global a causa de les dimensions del sector de l’electrònica.

Què es pot fer amb els residus

Els residus i subproductes derivats de la fabricació de targetes de cablejat imprès (PWB), targetes de circuit imprès (PCB) i semiconductors són camps d’interès en els quals el sector de l’electrònica ha actuat amb fermesa en els aspectes de depuració i tècniques de reciclatge/recuperació. En l’actualitat, l’incentiu de controlar l’empremta mediambiental dels processos electrònics s’ha traslladat en gran mesura de l’accent mediambiental a l’àmbit econòmic.

A causa dels costos i responsabilitats associats a residus i emissions perilloses, el sector de l’electrònica ha implantat i desenvolupat controls ambientals estrictes que han reduït en gran mesura els efectes dels seus subproductes i residus. A més s’ha pres la iniciativa d’incorporar objectius, eines i tècniques mediambientals al funcionament de les empreses. 

La fabricació d’aquests components electrònics exigeix utilitzar una gran varietat de substàncies químiques, de tècniques i un equip de fabricació especials. La perillositat associada a aquest procés de fabricació obliga a la gestió adequada dels subproductes químics, residus i emissions per a garantir la seguretat dels treballadors del sector i la protecció del medi ambient en les comunitats on hi hagi les indústries.

Tractament dels residus

Els residus generats en la fabricació de components electrònics s’han de tractar de manera adequada. Això comporta realitzar un control de les aigües residuals (precipitació química, neutralització del pH) i dels residus sòlids (incineració, emissions atmosfèriques, absorció de components nocius, reciclatge…)

Quant als materials reciclables s’utilitzen, es reutilitzen o es recuperen ingredients en un procés industrial per a fer un producte.

El reciclatge de materials i residus és un mitjà no contaminant i econòmic d’aprofitar amb eficàcia tipus específics de corrents de residus, com metalls i dissolvents. 

Els materials i residus es poden reciclar en la mateixa empresa, encara que també es pot fer en empreses secundàries. Les empreses trien el reciclatge com a alternativa amb criteris financers, depenent del cost que representi.

A mesura que augmenta l’exigència de prevenir la contaminació i que el sector cerca mitjans rendibles per a abordar el problema, el sector de l’electrònica ha d’avaluar noves tècniques i tecnologies que permetin millorar els mètodes de gestió de materials perillosos i la generació de residus. Un exemple és la gran quantitat d’aigua que s’utilitza en els nombrosos rentats i altres etapes del procés en el sector de l’electrònica. A zones amb escassetat d’aigua, la situació obliga al sector a trobar alternatives. Però és essencial assegurar-se que l’alternativa (per exemple, dissolvents) no creï problemes mediambientals addicionals.

Ordre i neteja en el treball

El fet de treballar en un lloc ordenat i net té diversos avantatges que comencen amb el benestar del treballador, ja que la feina se li facilitarà en gran manera. Però no solament estem parlant de la percepció que tingui el treballador del seu lloc d’activitat, sinó que l’estat d’aquest tindrà un efecte directe en la salut laboral dels treballadors de l’empresa.

En qualsevol activitat laboral, per a aconseguir un grau de seguretat acceptable, és important assegurar i mantenir l’ordre i la neteja del lloc de treball. A més d’evitar accidents i lesions, s’estalviarà temps, espai i materials. 

Hi ha alguns riscos laborals genèrics relacionats amb l’ordre i neteja com els següents:

  • Caigudes al mateix nivell
  • Cops contra objectes immòbils
  • Caigudes d’objectes per manipulació
  • Contaminació ambiental
  • Incendis

Mitjançant algunes mesures preventives, es podrà reduir la incidència d’aquests riscos laborals. Veureu que mantenir el lloc de treball ordenat i net és un principi bàsic de seguretat que requereix quatre tipus d’actuacions fonamentals:

  • Eliminar tot allò que sigui innecessari i classificar allò que no s’utilitza.
  • Condicionar els mitjans per a desar i localitzar el material fàcilment.
  • Evitar embrutar i netejar després.
  • Afavorir l’ordre i la neteja.
Ordre en el treball

Les zones de pas i sortides s’han de mantenir degudament lliures d’objectes i convenientment senyalitzades per a facilitar i conduir els moviments de les persones fins i tot en cas d’emergència, i per a prevenir els cops contra objectes i caigudes. Cal vigilar no acumular ni apilar materials de cap tipus en zones de pas o de treball, i retirar els objectes que obstrueixin el camí o obstaculitzin el pas, sortida i treball dels empleats, i cuidar especialment l’accés als equips d’alarma i extinció d’incendis.

Els mitjans d’emmagatzemament de materials han de ser apropiats, estables i segurs per a evitar-ne el lliscament i caiguda. Els materials que no són emmagatzemats convenientment constitueixen un perill. Per tant cal assignar un lloc a cada cosa i procurar que cada cosa sigui al seu lloc, tractant de crear i mantenir els mitjans per a desar i localitzar el material fàcilment, i habituant-se a desar cada objecte o eina en el seu lloc i eliminant allò que sigui inservible de manera immediata. Els materials elèctrics, a més, han d’estar senyalitzats convenientment perquè quedi ben clara la seva ubicació. Quant a materials inflamables com bateries cal prendre mesures addicionals en cas d’haver-los d’arxivar.

Les eines de treball s’han de recollir en suports o lleixes adequades que en facilitin la identificació i localització. Les eines manuals cal que s’ordenin i emmagatzemin al seu lloc i en condicions adequades per al seu proper ús, evitant deixar-les sobre els equips, a les superfícies de treball o de pas o a qualsevol altre lloc diferent del corresponent. Cada lloc d’emmagatzematge ha d’estar concebut en funció de la seva funcionalitat i rapidesa de localització, amb la finalitat d’evitar moviments forçats i innecessaris.

En el moment d’acabar qualsevol operació amb els equips de muntatge o manteniment cal deixar ordenat l’espai d’activitat, revisar els aparells utilitzats i comprovar que totes les proteccions estiguin operatives. 

En un lloc de treball com un taller de manteniment d’ordinadors cal esmentar de manera especial les eines que puguin produir ferides, com tornavisos o tisores. Els soldadors s’han de deixar desendollats, i el diferencial del lloc de treball desconnectat per a evitar deixar qualsevol component elèctric en funcionament. Un cop utilitzades, totes les eines s’han de desar al seu lloc.

Una bona classificació de les eines i equips a reparar millorarà l’eficiència del servei tècnic.

Neteja al treball. Eliminació i recollida de residus electrònics

Cal eliminar diàriament tots els materials de rebuig o qualsevol altre tipus de brutícia dels sòls dels llocs de treball o les instal·lacions, i evitar que s’acumuli sobre les màquines o equips, dipositant-los en recipients adequats que en facilitin la identificació i localització. Els rebuigs i residus contaminants han de romandre en contenidors adequats fins a la seva retirada. El manteniment de les màquines netes i sense obstacles proporciona més seguretat a l’usuari.

Segons la normativa de l’Agència de Residus de Catalunya, els residus per a la recollida selectiva es poden classificar en els següents:

  • Residus municipals
    • Vidre
    • Paper/cartró
    • Envasos lleugers
  • Residus municipals especials
    • Residus d’aparells elèctrics i electrònics (RAEE)
    • Piles
    • Medicaments

Tot el rebuig relacionat amb l’electrònica no es pot llençar als contenidors de rebuig sinó que s’ha de tractar de manera especial. Per tant cal fer una selecció i tractament específic a l’hora d’eliminar i recollir els residus electrònics. Aquesta selecció dels residus l’han de fer tant els particulars com les empreses que tinguin relació amb el sector.

La recollida selectiva consisteix a recollir diferenciadament fraccions dels residus municipals amb la finalitat de poder-les reciclar. La recollida selectiva i el reciclatge permeten estalviar recursos escassos i part de l’energia necessària per a la fabricació dels productes a partir de matèries primeres verges. 

L’aspecte bàsic de la recollida selectiva és la selecció que els ciutadans i els comerços fan dels productes recuperables i que, posteriorment, l’Administració s’encarrega de gestionar.

En el cas dels ciutadans i petits tallers recullen, per exemple, materials reciclables com petits electrodomèstics i aparells d’informàtica, ferralla domèstica de petites dimensions (paelles, cassoles, etc.), cartrons de grans dimensions, metalls diversos (alumini, acer inoxidable, plom, llautó…), oli de cuina, radiografies.

Els punts verds de zona són instal·lacions mediambientals on es poden portar determinats residus perquè siguin distribuïts a les plantes de tractament específic, per a reciclar-los o per a evitar que contaminin. S’encarreguen de la recepció i l’emmagatzematge selectiu dels residus municipals.

Així, els punts verds de zona són els encarregats de potenciar la reutilització i el reciclatge, estalviar recursos naturals, aigua i energia, facilitar el tractament adequat dels residus especials, evitar la contaminació i preservar el nostre entorn.

Aquest servei és gratuït per a tots els particulars sempre que portin un pes inferior als 500 kg de residus no especials. Els residus especials són gratuïts fins a 5 kg o 5 l. En el cas dels comerços, oficines i petits tallers el servei és de pagament.

Quant als productors d’aparells elèctrics i electrònics, s’ha de considerar que els RAEE venen regulats per una normativa específica segons la qual hi ha:

  • L’obligació dels productors de subministrar informació sobre el desmuntatge dels aparells als gestors de residus, l’obligació de marcar-los i la d’establir sistemes de gestió dels residus dels seus propis aparells i el seu finançament, seran exigibles a partir del 13 d’agost de 2005.
  • La prohibició d’utilitzar certes substàncies perilloses en la fabricació de nous aparells elèctrics i electrònics.
  • S’haurà de recollir selectivament quatre kilograms, de mitjana, per habitant i any de RAEE procedents de llars particulars.

RD 208/2005, de 25 de febrer, sobre aparells elèctrics i electrònics i la gestió dels seus residus.

Alguns consells d'ordre i neteja

Les esquitxades o vessaments d’oli i altres líquids a terra s’han de cobrir amb un compost absorbent (per exemple, serradures) i netejar de manera immediata. Aquestes actuacions contribuiran a prevenir relliscades i caigudes.

És important notar la importància de no menjar o beure al lloc de treball, i fer-ho només als llocs designats per a això (habitualment, cafeteries o sales polivalents).

Si veieu sòls humits, vidres trencats, cables solts, cantonades filoses o claus sobresortints cal corregir el problema si aquest no comporta perill o avisar el servei de manteniment perquè adopti les mesures oportunes.

La taula de treball ha d’estar lliure d’abrics, bosses i llibres. S’ha d’intentar no deixar les calaixeres obertes per a evitar cops i caigudes.

Mantenir el lloc d’activitat sempre net i en ordre és un factor important per a l’eficàcia del treball i la prevenció de riscos laborals, i és necessària la col·laboració de tot el personal en el manteniment de la neteja de l’entorn. 

Electricitat i seguretat. Coneixements bàsics

Per a comprendre a fons el tema de la seguretat elèctrica s’ha de recordar que quan el cos humà és travessat pel corrent elèctric es comporta com un conductor complint la llei d’Ohm.

La llei d’Ohm relaciona tres conceptes de manera que el voltatge és directament proporcional a la resistència i a la intensitat, segons la fórmula expressada:

V=R*I

En què:

V = diferència de potencial o tensió I = intensitat R = resistència

Diferència de potencial o tensió: la unitat de mesura és el volt. Per acord se suposa que el terra està a potencial 0 i es pren com a referència per a mesurar els potencials.
Intensitat: la unitat de mesura és l’ampere. La intensitat és la quantitat d’electricitat que recorre un circuit elèctric per unitat de temps.
Resistència: la unitat de mesura és l’ohm. D’acord amb la llei d’Ohm, la intensitat que circula és inversament proporcional a la resistència que ofereix el conductor, que ve definida pel coeficient de resistivitat. 

La llei d'Ohm aplicada a la potència és una variant de la llei d'Ohm a la qual s'incorpora un nou concepte: la potència elèctrica.

P=V*I

En què:

P = potència elèctrica V = diferència de potencial o tensió I = intensitat

Potència elèctrica: la unitat de mesura és el watt. És la quantitat de treball mesurat en joules partit pel temps en segons. Com indica la fórmula, és directament proporcional al voltatge i a la intensitat. 

A partir de la fórmula podem extreure una conclusió i és la següent: si mantenim una potència donada i augmentem el voltatge, automàticament haurà de baixar la intensitat (mantenint la potència com s’ha dit). Aquest és el motiu que fa que el transport de corrent es faci a alts voltatges; d’aquesta manera, pels conductors circula menys intensitat i la potència que es transmet és la mateixa.

Sistemes de distribució del corrent

El corrent es genera a la central elèctrica. Normalment els generadors són trifàsics de corrent altern, cosa que vol dir que del generador surten tres cables amb una tensió determinada entre ells.

El consumidor final rep el corrent en funció de l’ús que en farà. Bàsicament podem diferenciar les línies en dos tipus depenent de l’ús: les domèstiques i les industrials; les domèstiques acostumen a ser monofàsiques i les industrials trifàsiques.

Les línies monofàsiques són les que tenim en un endoll normal, al qual normalment arriben tres cables, però només un porta fase, o corrent, per això s’anomenen monofàsiques; el cable actiu s’anomena fase, el cable que tanca el circuit s’anomena neutre i normalment el proporciona la companyia, i el cable que queda és la presa de terra, que depèn de la instal·lació de l’usuari.

La tensió de què disposa una línia monofàsica depèn de la tensió que hi ha entre la fase i el neutre; si tenim una tensió entre fases de 380 V, la tensió entre fase i neutre serà de 220 aproximadament, ja que surt del càlcul de la tensió de fase dividit per l’arrel quadrada de tres. 

Les línies trifàsiques, com el seu nom indica, disposen de tres cables actius que poden ser de diferents voltatges. Les més comunes són les industrials de 380 V entre fases, que a més dels tres cables actius acostumen a tenir −com les monofàsiques− un cable neutre i un de terra: el neutre ve de la companyia, i el de terra de la instal·lació de l’usuari.

Efectes en el cos del pas del corrent

Podem diferenciar els efectes que produeix el corrent segons el moment en els tipus següents:

  • Instantanis, és a dir, que es produeixen en el moment del contacte:
    • Enrampament lleuger
    • Contracció muscular involuntària
    • Fibril·lació ventricular i arítmies
    • Parada respiratòria
    • Asfíxia
  • Posteriors al contacte:
    • Trastorns cardiovasculars
    • Cremades internes i externes
    • Afeccions renals degudes a les toxines de les cremades
Intensitat i durada del pas del corrent

L’acció del corrent es pot traduir en tres fenòmens que succeeixen a mesura que creix la intensitat i el temps que aquest circula per l’organisme:

  • Llindar de percepció: és el valor mínim d’intensitat a partir del qual es percep el pas del corrent.
  • Contracció involuntària dels músculs de les extremitats (tetanització muscular): impedeix a l’afectat deslliurar-se de l’element en tensió.
  • Fibril·lació ventricular: són contraccions descoordinades que impliquen la pèrdua de ritme cardíac i dificultat per a impulsar la sang, i que poden arribar a produir parada respiratòria.
Tensió i intensitat: El que és més perjudicial per al cos és la intensitat quan travessa els teixits, si hi ha un voltatge alt però poca intensitat, com és el cas de les bugies d’un motor d’explosió, no hi ha risc de patir conseqüències greus. 

Els efectes del corrent en el cos humà són directament proporcionals als factors següents, entre d’altres:

  • Intensitat del corrent (amperes)
  • Durada del pas del corrent
  • Circuit del corrent en el cos humà

Com més intensitat i durada del pas del corrent, més grans són les lesions.

La tensió

La tensió és el factor que, unit a la resistència del circuit, provoca el pas del corrent pel cos humà. Una tensió elevada no és perillosa per si mateixa, però si s’aplica a una resistència baixa, permet el pas d’un corrent perjudicial.

La tensió de contacte és la tensió que s’aplica entre dues parts diferents del cos humà a causa de la fallada en l’aïllament de parts actives.
La tensió de defecte és la tensió que apareix com a conseqüència de la fallada de l’aïllament entre dues masses, entre una massa i un element conductor, o entre una massa i el terra. 
La freqüència

El corrent altern de 50 o 60 Hz és el que s’empra normalment per a ús domèstic i industrial.

En corrents de freqüència superior, la perillositat disminueix progressivament quant a la fibril·lació ventricular, encara que es mantenen els efectes tèrmics del corrent, les cremades.

El recorregut del corrent a través del cos
En tocar dos conductors o peces que estiguin a diferent potencial, l’accidentat queda sotmès a una tensió. Actualment totes les subestacions tenen el neutre dels transformadors a terra; només tocant una de les fases es pot tancar el circuit. 

Tipus de contactes elèctrics

Perquè circuli corrent a través d’una persona, és necessari que es produeixi un contacte amb un element en tensió. Això es produirà si qualsevol part del cos toca directament una instal·lació elèctrica, o bé a través d’un element conductor com una eina, una escala metàl·lica, etc.

A efectes preventius els contactes elèctrics es classifiquen en directes i indirectes.

Contactes elèctrics directes

Els contactes elèctrics directes són aquells en què la persona entra en contacte amb una part activa de la instal·lació.

S’anomenen parts actives de la instal·lació el conjunt de conductors i peces sota tensió en servei normal. Aquestes inclouen el neutre i les peces que hi estan connectades i n’exclouen les masses quan estan unides al neutre per a protegir contra contactes indirectes.
S’anomenen masses de la instal·lació el conjunt de parts metàl·liques d’un aparell que en condicions normals estan aïllades de les parts actives. 

Són masses de la instal·lació:

  • Parts metàl·liques accessibles dels materials elèctrics
  • Armadures metàl·liques de cables i canalitzacions
  • Conduccions metàl·liques d’aigua, gas, etc.
  • Suports d’aparells elèctrics amb aïllament funcional
  • Peces en contacte amb l’embolcall exterior
Contactes elèctrics indirectes

La persona no executa cap treball de risc, però hi ha un defecte a la instal·lació que el fa entrar en contacte amb l’electricitat.

  • Un defecte d’aïllament intern
  • Un defecte d’origen extern
  • Una inversió del conductor de protecció
  • Un defecte entre el conductor de protecció i un conductor actiu

La protecció contra contactes indirectes es fa mitjançant els procediments següents:

  • Separació de circuits.
  • Petites tensions quan sigui possible.
  • Doble aïllament.
  • Posada a terra de masses amb dispositius de tall per tensió o intensitat de defecte.

Elements i funcionament d'una instal·lació bàsica

Tant en la indústria com als habitatges o els comerços fem servir aparells elèctrics connectats a una instal·lació. Hi ha un seguit d’elements, comuns a totes les instal·lacions, com el quadre privat de comandament i protecció, i els conductors, que tenen la funció de protecció. En cas que hi hagi algun defecte en la instal·lació o en l’aparell que connectem, aquests elements actuaran per protegir tant les persones com les instal·lacions i els béns que aquestes contenen.

Instal·lacions interiors

Les instal·lacions interiors o receptores són les que, alimentades per una xarxa de distribució o per una font d’energia pròpia, tenen com a finalitat la utilització de l’energia elèctrica.

El sistema de protecció es farà posant a terra les masses i emprant interruptors diferencials.

Les instal·lacions es realitzaran mitjançant algun dels sistemes següents: conductors aïllats sota un tub encastat o en muntatge superficial, i conductors aïllats a l’interior de buits de la construcció.

Graus d'electrificació

El grau d’electrificació determina la capacitat i la qualitat de la instal·lació i, per tant, condiciona el nivell de confort de l’habitatge.

  • Electrificació bàsica. És la necessària per a cobrir les possibles necessitats d’utilització primàries sense que calguin obres posteriors d’adequació. Ha de permetre utilitzar els aparells elèctrics d’ús comú en un habitatge.
  • Electrificació elevada. És la corresponent a habitatges amb una previsió d’utilització d’aparells electrodomèstics superior a l’electrificació bàsica o amb una previsió d’utilització de sistemes de calefacció elèctrica o de condicionament d’aire o amb superfícies útils de l’habitatge superiors a 160 m², o amb qualsevol combinació dels casos anteriors.
Quadre privat de comandament i protecció

El quadre privat de comandament i protecció (QPCP) és un conjunt d’aparells situats a l’origen de la instal·lació interior la finalitat dels quals és la protecció, la seguretat i la maniobra. Consta dels elements següents, enumerats per ordre de col·locació en el quadre:

  • Interruptor automàtic de tall omnipolar (ICP-M): estarà calibrat d’acord amb la potència contractada.
  • Interruptor diferencial (ID).
  • Petits interruptors automàtics (PIA): hi haurà el mateix nombre que de circuits interiors i d’acord amb el grau d’electrificació de la instal·lació.
  • Un born de terra per a la verificació d’aïllament respecte al terra dels conductors actius de la instal·lació interior.
Característiques dels elements d'un QPCP

Els elements que componen un QPCP són l’interruptor de control de potència magnetotèrmic, l’interruptor diferencial i els petits interruptors automàtics. Cada un té unes característiques i funcions diferents.

Interruptor de control de potència magnetotèrmic (ICP-M)

L’interruptor automàtic general ha de reunir les característiques següents:

  • Tall omnipolar
  • Accionament manual
  • Dispositius de protecció contra sobrecàrregues
  • Dispositius de protecció contra curtcircuits

Un ICP-M té una intensitat nominal que depèn del circuit que ha de protegir: la intensitat convencional de no-desconnexió és un 10% superior a la nominal, i la convencional de desconnexió és un 50% superior a la nominal.

El valor mínim del poder de curtcircuit d’aquests aparells serà de 4.500 A.

Petits interruptors automàtics

Són interruptors automàtics de protecció contra sobrecàrregues i curtcircuits i tenen per finalitat la protecció de cadascun dels circuits que componen la instal·lació interior.

Aquests interruptors s’han d’escollir tenint en compte la secció del conductor i la potència màxima previsible del circuit. Per a obtenir un mínim de selectivitat no podran ser del mateix calibre que l’ICP-M i com a màxim estaran situats dins del grau inferior.

En realitat només podem dir que hi ha selectivitat a la instal·lació quan, amb sobrecàrrega o curtcircuit, reacciona sempre i únicament el dispositiu de protecció més proper a l’avaria.

Disposicions mínimes de seguretat

La prevenció de riscos laborals en temes elèctrics afecta una gran quantitat de situacions d’índole molt diversa i de característiques molt diferents. Malgrat això, hi ha una normativa bàsica que recull els aspectes bàsics que s’han d’observar en matèria de prevenció laboral.

L’àmbit d’aplicació de l’RD 614/2001 comprèn:

  • Instal·lacions elèctriques dels llocs de treball
  • Tècniques i procediments per a treballar a les instal·lacions elèctriques dels llocs de treball
  • Tècniques i procediments per a treballar a les proximitats de les instal·lacions elèctriques dels llocs de treball

El risc elèctric és el risc originat per l’energia elèctrica. Dins d’aquesta definició s’inclouen el contacte elèctric directe i indirecte, les cremades per contacte o per arc elèctric, els cops i les caigudes com a conseqüència de contacte o arc elèctric, i els incendis i/o les explosions originats per l’electricitat.

El treball en tensió és la feina durant la qual un treballador entra en contacte amb elements que estan en tensió o entra a la zona de perill, tant si és amb una part del cos, com amb les eines, els equips, els dispositius o els materials que manipula.

Les radiacions no ionitzants. Control de l'exposició

Les radiacions no ionitzants se situen en una regió de l’espectre electromagnètic amb un nivell d’energia relativament baix que no és capaç de trencar les unions atòmiques i, per tant, no generen ions. No obstant això, aquestes radiacions poden cedir prou energia per a interactuar amb els sistemes biològics i les conseqüències poden ser irrellevants, perjudicials en diferents graus o beneficioses.

Les radiacions no ionitzants són totes de tipus electromagnètic. No hi ha radiacions no ionitzants de tipus corpuscular.

Tipus de radiacions no ionitzants

Els diferents tipus de radiacions electromagnètiques no ionitzants són els següents: radiació ultraviolada, llum visible, radiació infraroja, microones, radiofreqüències, radiacions de baixa, molt baixa i extremadament baixa freqüència, i els camps elèctrics i magnètics estàtics.

Les radiacions electromagnètiques no ionitzants se solen agrupar en dos grans grups:

  • Les radiacions CEM o camps electromagnètics
  • Les radiacions òptiques
Camps electromagnètics o CEM
Es coneixen com a camps electromagnètics les radiacions electromagnètiques amb una freqüència compresa entre 0 Hz i 300 GHz. 

Els camps electromagnètics són radiacions no ionitzants i l’energia que poden transportar és baixa.

Dintre del grup dels camps electromagnètics s’inclouen els camps elèctrics i magnètics estàtics, les radiacions de baixa (LF), molt baixa (VLF) o extremament baixa freqüència (ELF), i les microones i ones de ràdio.

Radiacions òptiques
S’anomenen radiacions òptiques el conjunt de les radiacions ultraviolades (UV), la llum visible (VIS) i les radiacions infraroges (IR). 

Les radiacions òptiques s’identifiquen normalment per la longitud d’ona. Dintre de l’espectre electromagnètic, ocupen la zona compresa entre 100 nm i 1 mm, és a dir, s’ubiquen entre els rajos X i les microones. L’energia que poden transportar oscil·la entre 12,4 eV (frontera entre l’UV i els rajos X) i 1,24 meV (frontera entre l’IR i les microones). Per tant, són radiacions no ionitzants.

Es divideixen en tres regions, de més a menys contingut energètic:

  • La radiació ultraviolada (UV), situada entre 100 nm i 380/400 nm.
  • La llum o radiació visible (VIS), entre 380/400 nm i 760/780 nm.
  • La radiació infraroja (IR), que és la zona compresa entre 760/780 nm i 1 mm.
Fonts d'exposició professional a radiacions electromagnètiques

L’exposició a radiacions electromagnètiques no ionitzants, tant a CEM com a radiacions òptiques, és freqüent tant en l’àmbit laboral com en la vida domèstica.

El desenvolupament de la indústria i de les comunicacions ha estat determinant en l’augment del nivell de radiacions al qual estem exposats. Avui dia és impensable la vida sense telèfons mòbils, repetidors Wi-Fi, electrodomèstics, electricitat, làmpades i multituds d’avenços que fan que la nostra vida sigui més confortable i segura.

Fonts d'exposició professional a camps electromagnètics o CEM

La utilització generalitzada i indispensable de l’energia elèctrica i les telecomunicacions comporta necessàriament la generació de CEM. Els equips de corrent continu, la ressonància magnètica nuclear, les línies aèries d’alta tensió, les subestacions elèctriques, els electrodomèstics, les antenes de ràdio i televisió, i els telèfons mòbils són exemples de fonts de CEM, que podem trobar en la nostra vida quotidiana.

Camps elèctrics i magnètics estàtics

Normalment els camps elèctrics estàtics (camps electrostàtics) es generen al voltant d’equips d’alta tensió, com televisors i pantalles de visualització de dades, o per fregament. Els camps electrostàtics són molt utilitzats en indústries com les de productes químics, tèxtils, aviació, paper i cautxú, i en transports.

Entre les fonts artificials de camps magnètics estàtics (CME) es troben tots els dispositius de corrent continu, entre els quals s’inclouen nombrosos aparells i equips industrials com, per exemple, els que s’utilitzen per a processos electrolítics, els de ressonància magnètica per a diagnosi mèdica, etc.

En la indústria, la màxima exposició a camps estàtics es produeix en els treballadors involucrats en processos electrolítics i en els dedicats a la fabricació d’imants i materials magnètics.

1)Ressonància magnètica nuclear. La ressonància magnètica nuclear (RMN) és un procediment de diagnòstic que utilitza una combinació d’imants grans, radiofreqüències i un ordinador per a produir imatges detallades dels òrgans, teixits tous, ossos i pràcticament la resta d’estructures internes del cos humà. S’utilitza generalment per a diagnosticar lesions traumàtiques, trastorns del cervell i del sistema nerviós, càncer, i problemes musculars o ossis. L’exposició a camps magnètics estàtics és un dels riscos associats a l’RMN.

2)Processos electrolítics. L’electròlisi o procés electrolític consisteix en la separació mitjançant un corrent elèctric de substàncies ionitzades anomenades electròlits.

En els processos electrolítics s’utilitza corrent continu de gran intensitat, cosa que produeix un camp magnètic estàtic que pot ser intens.

Alguns exemples d’exposicions laborals a CME, derivades de processos electrolítics, els trobem a les plantes de producció de clor i a les plantes de producció d’alumini.

3)Altres fonts de CME. Es poden produir també exposicions a CME en la fabricació de materials magnètics i imants, a ferrocarrils i sistemes de transport basats en la levitació magnètica, en separació d’isòtops, acceleradors de partícules, reactors termonuclears, en alguns treballs de soldadura i en aplicacions mèdiques diverses (procediments quirúrgics, rehabilitació…).

Les radiacions de telefonia mòbil

Les característiques de la irradiació que rep un individu són diferents segons si la font de radiació és una antena fixa d’una estació base o un telèfon mòbil.

  • Antenes d’estació base de telefonia mòbil. Les estacions base estan constituïdes pel conjunt format per l’antena, el cablatge i els equips accessoris.
Les antenes de telefonia mòbil són necessàries per a l’establiment de la comunicació entre els usuaris dels telèfons mòbils, i entre aquests i els usuaris de telèfons fixos. Aquestes antenes es troben en parts altes d’edificis (a zones urbanes) o en torres sobre el terra (en zones rurals). 
La radiació cap a l’interior dels edificis on estan situades les antenes és molt feble. La radiació en espais propers depèn de la potència radiada per l’antena i de la distància a l’antena. 
  • Telèfons mòbils. Els telèfons mòbils emeten i reben senyals de les mateixes freqüències que les corresponents a les antenes (900-1.800 MHz), però la potència de les radiacions dels telèfons és molt inferior a la de les antenes.
No obstant això, l’usuari del telèfon mòbil rep molta més radiació procedent del seu telèfon mòbil a causa de la proximitat del seu cos a la font de radiació: el seu telèfon. 

Control de l'exposició a radiacions no ionitzants

En l’actualitat, les investigacions i els estudis epidemiològics sobre els efectes en les persones, derivats de l’exposició a radiacions no ionitzants, no són en molts casos concloents. Per aquesta raó, en matèria de protecció dels treballadors i del públic en general, es recomana aplicar la precaució i evitar l’exposició innecessària mentre hi hagi incertesa científica sobre els efectes de les radiacions en la salut.

El coneixement disponible justifica l’adopció de mesures de control, per a reduir la intensitat i la durada d’aquestes exposicions.

El control de l’exposició a radiacions no ionitzants significa implantar o executar accions eficaces per a prevenir els riscos i mantenir les condicions de treball sense risc de manera permanent i en qualsevol circumstància. 

Les mesures de protecció davant les radiacions no ionitzants s’han d’escollir en funció d’alguns paràmetres, com el tipus de font, les característiques de la radiació, l’activitat de la font, etc. No obstant això, hi ha algunes mesures preventives comunes que s’han d’aplicar a l’hora de treballar amb qualsevol tipus de radiació no ionitzant.

Si a partir de la informació obtinguda en l’avaluació de riscos es constata que l’exposició dels treballadors a radiacions no ionitzants supera els valors límit de referència, l’empresari haurà d’elaborar i aplicar un pla d’actuació en què s’incloguin les mesures de control destinades a evitar que se superin aquests valors.

Les mesures de control que s’apliquen generalment a les radiacions no ionitzants es poden classificar, atenent l’element sobre el qual actuen, en quatre grans grups: accions sobre la font, accions sobre l’ambient, accions sobre l’organització del treball i accions sobre les persones.

Accions sobre la font

L’objectiu de les accions sobre la font és evitar la presència de radiacions no ionitzants en l’ambient o, en cas que aquestes es produeixin, evitar-ne la propagació. Algunes d’aquestes accions són:

  • Elecció adequada dels equips. S’han de seleccionar equips que generin les mínimes radiacions possibles, tenint en compte el treball que han de dur a terme. És a dir, s’han de seleccionar equips que hagin integrat la prevenció anticipadament, en el mateix disseny de l’equip.
  • Tancaments amb cabines. Quan la prevenció no està integrada en el mateix disseny de la font de radiació, s’han d’adoptar mesures tècniques per a reduir l’emissió de radiacions no ionitzants.
  • Apantallament i atenuació. Si no és possible el tancament total de la font de radiació, es poden interposar pantalles, barreres… que atenuïn els nivells de radiació.
  • Utilització d’enclavaments. Es poden utilitzar dispositius de seguretat, com enclavaments, que desconnectin la font en retirar la protecció.
  • Mesures periòdiques dels paràmetres de la radiació. És convenient fer mesures dels nivells de radiació existents i valorar les exposicions utilitzant els valors de referència contrastats.
  • Manteniment dels equips. L’elaboració i aplicació de programes adequats de manteniment dels equips de treball és imprescindible per a evitar el deteriorament dels equips.
Accions sobre l'ambient

L’objectiu de les accions sobre l’ambient és evitar o disminuir, en la mesura que es pugui, la propagació de les radiacions emeses en l’ambient de treball. Algunes d’aquestes mesures són:

  • Recobriment antireflectant. La utilització de recobriments antireflectants a les parets evita la reflexió de les radiacions sobre les parets.
  • Control de la temperatura, la humitat i la ventilació.
  • La redistribució de les fonts radiants, quan es pugui, evitant la concentració de més d’una font en un mateix ambient i allunyant-les del lloc de treball.
  • Delimitació i senyalització de les zones de perill. Es tracta de delimitar àrees de treball, senyalitzar el risc i limitar l’accés a l’àrea de risc a totes les persones no relacionades amb el lloc de treball.
Accions sobre l'organització del treball

Quan el risc no està controlat perquè les radiacions s’han d’utilitzar en àrea oberta o per altres motius, s’hi ha d’aplicar un programa de mesures organitzatives sobre el lloc de treball per a reduir-ne l’exposició. Entre aquestes mesures podem esmentar:

  • Reduir el temps d’exposició i establir mecanismes per a evitar exposicions innecessàries a radiacions no ionitzants.
  • Augmentar la distància del treballador a la font.
  • Permetre l’accés només a persones autoritzades. L’accés als camps potents ha d’estar restringit, i les zones afectades, senyalitzades.
  • Avaluar els riscos de qualsevol projecte o activitat que impliqui treballar amb radiacions no ionitzants.
  • Establir procediments escrits amb mètodes de treball que impliquin una exposició menor a radiacions no ionitzants i revisar-ne el compliment periòdicament.
  • Considerar la possibilitat d’automatitzar el procés.
Accions sobre les persones

Les accions sobre les persones, especialment la formació i la informació, són mesures complementàries imprescindibles per a aconseguir l’eficàcia de les mesures sobre la font i sobre l’ambient, i de les mesures organitzatives. Algunes d’aquestes accions són:

  • Informar els treballadors sobre els riscos per a la salut de l’exposició a la radiació emesa per l’equip que utilitzen, sobre el nivell d’exposició en el seu lloc de treball, i sobre les mesures de prevenció i protecció recomanades.
  • Formar específicament els treballadors, quan calgui, sobre la utilització segura de l’equip i la utilització de les mesures tècniques adoptades per a prevenir el risc. La formació s’haurà de revisar periòdicament.
  • Utilització dels equips de protecció individual (EPI) adequats, quan sigui necessari, en funció del tipus de radiació i la part del cos exposada. Els EPI han de ser específics per a cada cas concret i s’han d’ajustar a les normes UNE. Tant en el cas d’exposició a radiacions òptiques com en el cas d’exposició a CEM, algunes de les proteccions individuals que es poden utilitzar són les pantalles facials, les ulleres, la roba de treball…
  • Vigilar la salut del personal exposat. És necessari fer exàmens de salut específics, en funció dels riscos, al personal exposat a radiacions. Aquests reconeixements mèdics se centren generalment en la funció visual i de la pell, i s’han de fer periòdicament.
L’empresari ha d’adoptar les mesures oportunes per a garantir que el metge encarregat de la vigilància de la salut tingui accés als resultats de l’avaluació de riscos.
Eines de l'usuari
Espais de noms

Variants
Navegació
Eines